Rumiació i escriptura terapèutica

Vivim en una època en què pensar massa sembla gairebé inevitable. Però la rumiació no és simplement pensar molt. És una altra cosa: un bucle mental. Una mena de circuit tancat on els pensaments no avancen, no es transformen ni s'elaboren; simplement es repeteixen.

Si algú ho volgués comparar amb una cosa quotidiana, podria pensar-ho com l'algoritme de les xarxes socials: com més interactues amb un contingut, més del mateix apareix. La rumiació funciona de manera similar. Com més girem al voltant d'un pensament (una preocupació, una culpa, una escena passada), més torna a aparèixer aquell mateix pensament, reforçant així el circuit.

En aquest estat, la ment deixa de ser un espai d'elaboració per convertir-se en un espai de saturació. Una situació irònica en l'era de la digitalitat i de la "facilitat tecnològica" per agilitzar la nostra vida i tota la resta, oi? Els pensaments no s'articulen entre si ni construeixen sentit; se superposen, s'interrompen i generen una cosa semblant a una interferència de ràdio mal sintonitzada: soroll mental constant.

El problema no és només cognitiu, sinó també físic i emocional. La rumiació sostinguda activa de manera prolongada els circuits de l'estrès, augmentant els nivells de cortisol i mantenint l'organisme en un estat d'alerta permanent. El resultat sol ser una sensació paradoxal: estem mentalment sobreestimulats, però alhora cognitivament fatigats. Pensem tota l'estona, però sentim que no podem decidir res, completament alienats en ment i cos: una "cultura de la mortificació", seguint Fernando Ulloa.

A diferència de la reflexió activa, que permet processar experiències i construir respostes, la rumiació ens manté atrapats en un “per què” circular. Per què va passar això? Per què vaig dir allò? Per què em sento així? El pensament es torna retrospectiu i repetitiu i, en lloc de generar moviment psíquic, produeix estancament.

Amb el temps, aquest mode de funcionament pot generar diverses conseqüències: bloquejos emocionals, desconnexió corporal, dificultat per registrar el que sentim en el present. També pot aparèixer una tendència a sobreexplicar-nos amb els altres, com si el discurs funcionés únicament com a descàrrega. Parlem molt, però no necessàriament estem elaborant.

Els qui estudiem psicologia (i especialment psicoanàlisi) sabem que posar-ho en paraules és fonamental. Malgrat això, també sabem que no tot acte de parlar implica elaboració. Hi ha una diferència important entre pensar "amb l'altre" i simplement descarregar pensaments "en l'altre".

I és en aquest punt on apareix una eina simple, però sorprenentment poderosa: el journaling.

El journaling consisteix, bàsicament, a escriure el que pensem o sentim. No com un exercici literari, ni amb la intenció de produir una cosa “ben escrita”, sinó com un espai de registre. Un full on allò que dóna voltes per la ment pugui sortir del circuit intern i prendre una forma externa.

Quan escrivim, passa una cosa interessant des del punt de vista cognitiu i psicològic: passem d'estar dins del pensament a poder observar-lo. És un exercici de metacognició, és a dir, la capacitat de pensar sobre el que estem pensant.

El full funciona, doncs, com una mena d'interruptor del bucle mental. El que abans girava en cercles es comença a desplegar en línia. Les idees s'ordenen, els afectes troben paraules i el que era una massa difusa de pensaments comença a adquirir estructura.

En lloc de quedar atrapats en la rotonda mental, n'obrim una sortida.

A més a més, escriure produeix un efecte d'externalització. El problema deixa d'ocupar exclusivament l'espai intern i passa a estar davant nostre, sobre el paper. I quan una cosa es torna visible, també es torna més manejable.

En psicologia s'ha popularitzat ens els últims anys un concepte molt útil —i que personalment m'encanta— per descriure aquest procés: el “zoom out”. És a dir, la capacitat de prendre distància i veure la situació des d'una perspectiva més àmplia.

Quan estem rumiant, la nostra atenció s'estreteix. Tot el focus queda atrapat en un punt específic: un error, una preocupació, una emoció incòmoda. El camp perceptiu es redueix.

El journaling, en canvi, permet ampliar l'enquadrament. En escriure, apareixen matisos, connexions, detalls que abans quedaven fora de foc. El que semblava un problema absolut es comença a veure com una part d'una cosa més gran.

I això no és poca cosa. Perquè, com se sol dir en psicologia: on va l'atenció, va la vida. Si la nostra atenció queda segrestada per un únic pensament, la nostra experiència del món també es redueix.

Escriure, doncs, no és només descarregar. També és reorganitzar l'experiència.

No elimina els problemes ni resol màgicament els conflictes interns. Però sí que crea una cosa fonamental: espai mental. I, a vegades, aquest petit espai és exactament el que necessitem per sortir del bucle.

Del soroll a la paraula.

Del bucle al paper.

T'animes a començar amb el journaling com faig jo?